VERITAT O MENTIDA?

La nostra cultura, la nostra societat, ens ha fet expressar-nos en termes absoluts. Tenim expressions com "o caixa o faixa"... "o és blanc o és negre"... per exemple, i als evangelis Jesús diu "qui no està amb mi està contra mi"... Els més estudiats diuen que son termes aristotèlics, per tant, això son coses que ja venen de les nostres arrels gregues i si a aquestes arrels afegim que els romans eren grans legisladors i els cristians dogmatitzadors podem entendre clarament perquè ens expressem en termes tan absoluts i ens capfiquem, inconscientment perquè ho tenim a l'ADN, en classificar-ho tot, prendre partit per tot i discutir-se per veure qui té la raó o la veritat absoluta. Si a això li afegim que a l'escola no ens han ensenyat a pensar per nosaltres mateixos sinó que ens han ensenyat a memoritzar i repetir com lloros el que ens diuen que hem de dir... tenim la polèmica servida.

Quan algú arriba amb una xafarderia, la majoria de vegades li ha arribat per algú proper que li ha dit que li han dit que havien vist... i clar, com que tenim confiança amb aquella persona li donem crèdit i aleshores nosaltres anem passant la notícia i moltes vegades, no sempre, però moltes vegades, hi afegim cullerada...

De sobte arriba un altre personatge a la trama que te contacte directe amb la font de la notícia i evidentment, amb la seguretat que això li dóna, desautoritza totes les altres veus al comunicar la seva versió dels fets, molt més fiable per ser de primera ma...

Aleshores la cosa ja està ben embolicada perquè tant el primer pregoner com el segon han dit la veritat; la “seva” veritat. No ho han fet pas amb maldat; no ho han fet pas per competir; no ho han fet pas amb ganes de fer merder; no ho han fet pas per mentir conscientment.

Cadascú ha expressat la “seva” veritat.

El millor seria que qui els escolti pogués pensar per ell mateix, discernir, entendre a cadascun dels oradors i treure una conclusió equilibrada, mitjana, ajustada i justa per ambdues versions. Això seria l'ideal i, com he dit abans... no ens han ensenyat ni a l'escola ni enlloc a fer-ho...

Ai las! I què és el que passa aleshores: La veu general pren posició (pel que he comentat al paràgraf inicial) i en comptes de pensar, discernir, entendre, treure conclusions equilibrades, fer una mitjana, ajustada i justa el que fa és comparar les dues versions, decantar-se per una i condemnar l'altra com a mentidera... i ja tenim dos bàndols competint a veure qui té més raó i qui diu més la veritat.

Us n'adoneu que estem parlant només d'una xafarderia i que això pot portar a enemistar-se dues persones que s'estimen?

Us n'adoneu que això pot passar només pel fet de tindre versions diferents d'una cosa i aferrar-se a una versió com a la vertadera i única i voler imposar-la?

Us n'adoneu que només és una xafarderia?

No seria millor que un cop sentides les parts, en comptes de prendre part per l'una o per l'altra intentéssim raonar-les, verificar-les, posar-les en comú, dialogar-les... abans de prendre partit per una i condemnar l'altra?

Ara parlo d'una xafarderia però... i si es tractés d'una notícia important?

No seria millor tindre en compte que la persona o persones que ens han donat la notícia no ho fan pas amb mala fe, no ho fan pas per mentir o enganyar, sinó que simplement ens estan informant d'un fet, d'una xafarderia o d'una notícia?

No seria millor no donar-li tanta importància i no agafar-s'ho tant a pit com per arribar a qüestionar l'honestedat d'un dels dos pregoners?

Siguem seriosos; pose'm-hi seny, si us plau.

Joan Lacruz