Fora bo que els Campinencs
i Campinenques coneguéssim una mica més a fons la nostra historia
particular com a poble.
Des d'ací convidem a
tothom interessat i entès en la matèria a fer-nos arribar
informació al respecte.
De
moment reproduirem el
que diu l'enciclopèdia "Gran Geografia Comarcal de Catalunya"
editada el maig de 1982. Hem fet alguns retocs en alguns paràgrafs
perquè ens semblava més entenedor i adient aconsellats per En Miquel
Barnola (els trobareu en lletra en cursiva) mentre esperem que algú
s'animi a
actualitzar, corregir i completar aquesta informació:
(Recordeu que estem
parlant d'una enciclopèdia editada el 1982)
Campins.
Petit municipi de 7,38
km2, que sense ésser dels més petits de la comarca, ho és d'aquest
sector del Montseny, on tots els municipis tenen unes extensions
d'unes quantes desenes de km2.
Campins era una antiga
quadra civil, que comprenia la demarcació de la seva parròquia de
Sant Joan Baptista, amb una certa autonomia dintre del gran terme de
Montclús. El seu terme, de forma romboïdal, es troba entre els
municipis de Fogars de Montclús, Gualba i Sant Celoni.
La seva demarcació
s'estén en pendent de S a N amb una altura mínima de 200 metres i
màxima de 800 al seu extrem més septentrional. És un terme ondulat
en la seva part central per turons de relleu suau, com Puig Morell
(318, d'alt.), la serra d'en Mates (de 330m.) o el turó de Can Zidro
(390m.). El poble es troba a 321 m d'altitud.
Els diferents rierals o
torrents s'apleguen en la riera de Campins, que fora del terme pren
el nom de riera de Pertegàs, excepte algun petit torrent de la part
E que va a la riera de Gualba.
 | |
| Escut emprat el 1817. |
La
major part del territori és boscosa, abundant la alzina i la alzina
surera. També podem trobar petites pinedes i alguns caps de
castanyers.
Els
masos vivien especialment del bestiar boví i d'unes poques hectàrees
de secà i menys de regadiu, dedicades al blat, patates, farratges i
llegums.
En
l'actualitat no hi ha ni un cap de bestiar i la industria principal
en el nostre municipi és la restauració.
Una
bona part del terme és format per margues oligocèniques, que es
formaren en èpoques terciàries al fons d'un llac; aquestes margues
es coïen en antics forns per a l'obtenció de ciment. Al principi
del segle XX funcionava a Campins la primera fàbrica de ciment
artificial de l'estat espanyol. Aquestes instal·lacions, abandonades
durant molts anys, s'estan restaurant per poder donar a conèixer
aquesta industria pionera del nostre municipi.
La
població de Campins era molt petita el 1787, quan tenia només 97
habitants, però augmentà ràpidament al segle XIX, en que passà a
189 el 1842, 362 el 1857 i 343 el 1887. Entre els anys 1910 i 1920
encara va mantenir un cens entorn de les 300 persones. Després
s'inicia un decreixement fins que el 1960 tan sols hi ha 196
habitants censats i 155 el 1975. Malgrat això, el turisme i la
funció de segona residència fan que s'hagin construït noves cases
i creat un bon nombre de restaurants. El fet d'estar al peu de la
carretera que porta al Parc natural del Montseny, a 5 km. de Sant
Celoni i que gaudim d'un clima excepcional, ajuda a aquest canvi. En
els darrers 10 anys la tendència es capgira fins al punt que a 31 de
desembre de 2013 el cens arriba als 525 habitants.
La funció d'estiueig és
deguda al seu bon clima i la del turisme, al fet de trobar-se el
poble, a 5 km de Sant Celoni, al peu de la carretera que porta a Sant
Fe. De cara a l'estiueig es va construint a l'entrada de la població
un notable bloc d'apartaments.
El lloc de Campins és
esmentat com la vila campinos el 878 en el privilegi de
concessió de propietats del rei Lluís el Tartamut al bisbe Frodoí
de Barcelona. En aquells anys consta que ja havia repoblat i
restaurat el lloc un prevere anomenat Otolguer. La parròquia de Sant
Joan de Campins surt documentada el 1231.
el Terme de Campins
constituïa una quadra civil, que es trobava dintre la demarcació de
l'antic castell de Montclús, però que era sota el domini dels
senyors de la casa de Palau o de Sant Cebrià de Palau, ara coneguda
pel castell de Fluvià, del terme de Sant Esteve de Palautordera. La
família Palau, succeïda pels Torrelles i més tard pels Fluvià,
tenia la quadra en propietat. Reconeixia, però, l'alt domini i una
certa subjecció al terme de Montclús, successor dels antics
castells de les Aguades i de Miravalls. La quadra tenia 22 focs el
1380.
Els antics documents
parlen sovint de la casa de Palau; això fa dubtar si existí un
antic casal nobiliari a Campins o bé si la casa de Palau o castell
de Fluvià abans esmentat es considerava jurídicament com a part
integrant de la quadra de Campins. La parròquia de Sant Joan de
Campins i la seva quadra comprenia també alguns masos de l'antiga
parròquia de Sant Martí de Pertegàs.
L'església actual de Sant
Joan de Campins és un edifici complex que té elements romànics del
segle XII embeguts en un conjunt d'edificacions dels segles XVI i
XVII difícils de datar. Consta que el 1756 l'església vella, que
era al costat del portal, servia de sagristia. Aquest primitiu portal
era a la part de migdia i donava a la placeta encara existent allà.
El 1895 es capgirà el sentit de l'església i s'obrí la nova façana
a l'indret on hi havia el presbiteri. L'església primitiva tenia dos
altars coberts de volta d'ogiva del segle XVI que li donaven planta
de creu. L'esvelt campanar que li fa costat sembla una obra del segle
XVII.
Al
S del poblet, a poca distància, arrapada en un pendent, hi ha
l'ermita de Sant Guillem. El seu origen és desconegut; la primera
notícia és del 1488, quan es donà llicència per captar per a la
seva construcció o reparació, puix que el 1581 es diu que feia poc
que s'havia construït. És un edifici rectangular de quatre trams,
amb un petit campanar d'espadanya.
La
vella documentació parla també d'una capella de Sant Mateu i Sant
Macià, desconeguda, i d'una de Sant Joan a la casa Nicolau del
Roure.
Des
de 2008 que el nostre municipi està agermanat amb el de Saint
Guilhem le Désert, al Llenguadoc, pertanyent al departament francès
de l'Erau.
Al S del poblet, a poca
distància, arrapada en un pendent, hi ha l'ermita de Sant Guillem.
El seu origen és desconegut; la primera notícia és del 1488, quan
es donà llicència per captar per a la seva construcció o
reparació, puix que el 1581 es diu que feia poc que s'havia
construït. És un edifici rectangular de quatre trams, amb un petit
campanar d'espadanya.
La vella documentació
parla també d'una capella de Sant Mateu i Sant Macià, desconeguda,
i d'una de Sant Joan a la casa Nicolau del Roure.
La població de Campins
era molt petita el 1787, quan tenia només 97 habitants, però
augmentà ràpidament al segle XIX, en que passà a 189 el 1842, 362
el 1857 i 343 el 1887. entre fels anys 1910 i 1920 encara va mantenir
un cens entorn de les 300 persones, però inicià seguidament una
tímida davallada que s'accentuà els darrers deu anys segons abans
s'ha exposat.
Formen el terme un conjunt
notable de masies.Moltes d'aquestes antigues masies foren restaurades per a l'estiueig
o segona residència i amb el temps han esdevingut residència fixa.
Miquel Barnola i Joan Lacruz
Miquel Barnola i Joan Lacruz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada